Publicitat en línia: Portaventura

A través del diari La vanguardia he accedit a un anunci de Portaventura, el parc d'atraccions més visitat del nostre païs. A primer cop d'ull, el que més m'ha cridat l'atenció de l'anunci són les grans lletres que anuncien el nom del parc, i que quasi ocupen tot l'espai, a més d'una nena de no més de 10 anys que crida efuòricament, segurament en una de les grans baixades d'alguna atracció. Un altre detall important de l'anunci és que, a la seva esquerre, hi ha el logotip dels 15 anys que fa Portaventura, i en motiu del seu aniversari el parc fa un 15% de descompte als seus clients: Vet aquí el joc publicitari: 15 anys, 15% de descompte.

Un cop accedeixes al link, que et condueix a la pàgina oficial del parc d'atraccions, el primer que impacta és una fotografia d'una família formada per un pare, una mare i dos fills, fet que ràpidament ens fa adonar que el consumidor potencial de l'anunci són famílies de 4 unitats, ja que sinó el descompte no és vàlid. Així doncs, com que el diari La vanguardia és un diari destinat als adults, els publicistes han optat per posar-hi el seu anunci. No se'ls n'escapa ni una!
La indumentària de la família és d'allò més còmoda i fresca: shorts, camises de màniga curta i samarretes de tirants i inclús el barret de palla que duu el pare els dóna un toc estiuenc. A més, tant el pare com la mare porten bosses de compra del parc i un dels nens porta un barret amb el cap del logotip del parc, "el pájaro loco", per la qual cosa podem suposar que es tracta d'una família de classe mitjana-alta. El target del parc, doncs, han de ser famílies benestants, amb un poder adquisitiu mitjà-alt.
Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció de la pàgina web és tota la columna de links que hi ha a la banda esquerre amb ofertes de tot tipus, desde paquets de fi d'any o de nadal a primer nen o segon dia gratis. Sembla ser, doncs, que cada vegada anar a Port Aventura està més a l'abast de tothom, ja que qui actualment vagi al parc i pagui el que realment valen les entrades és ben bé que són ganes, eh Enriqueta...... jeje.
Els publicistes, doncs, se les empesquen totes per captivar-te o, si més no, fert-te entrar a la pàgina oficial d'allò que anuncien, ja sigui a través d'una fotografia impactant, un títol ben vistós o una oferta d'allò més temptadora.

El destinatari de la publicitat

Tal com podem comprovar en la majoria d'anuncis de productes per a la neteja, com ara en els anuncis de fregones o els de detergents, com aquest que he lincat, aquests van destinats a totes aquelles dones que s'encarreguen de la neteja i la cura de la llar: les mestresses de casa.
Però el destinatari no és l'única cosa que tenen en comú aquests anuncis; si ens hi fixem, la majoria d'anuncis de detergents tenen lloc a la cuina, cosa lògica si hi tenim la rentadora. Ara bé, la majoria d'anuncis de productes de neteja tenen lloc al lavabo, però.... que no s'embrut el menjador? Sembla ser que la manera més eficaç de demostrar que un producte és bo és utilitzant-lo a la banyera o a la pica del quarto de bany.
Una altra cosa que tenen en comú aquests anuncis són el mètode que utilitzen; per demostrar la validesa del seu producte i per fer creure que de veritat funciona, normalment el comparen amb un altra de tradicional, al qual tatxen de més dolent enfront del seu, que és el millor. Així doncs, les mestresses de casa queden astorades quan veuen que en el recipient de la dreta la taca ha marxat, mentre que en el de l'esquerra la samarreta encara està bruta, i, obviament, no dubten en comprar aquell producte.
Un dels punts més importants per tal de captar el públic és que aquest s'identifiqui amb l'anunci. Per tant, el que la publicitat de productes de neteja pretén és mostrar una dona real, enfeinada i cansada de netejar, per tal que les mestresses de casa s'hi sentin identificades i com a conseqüència comprin el producte.
La publicitat, doncs, té molts trucs i moltes tàctiques per tal "d'enganxar" al públic, però aquesta és molt llesta i no n'hi ha prou amb veure un anunci a la televisió per tal de descobrir-les, sinó que cal parar-se detingudament en un anunci per adonar-se del que ens volen fer creure.

prova de l'animoto

Create your own video slideshow at animoto.com.

La dona com a xacra

T'has parat mai a mirar qui s'endu la major part del protagonisme en els anuncis de televisió? No, aquest cop no són ells, sinó les dones. Som nosaltres les que netegem la casa, les que ens empastifem la cara d'ungüents perquè tenim arrugues, les que tenim celulitis i estries per tot el cos i per això ens operem; som nosaltres les que estem grasses i per tant necessitem tot tipus de producte per aprimar-nos, les que tenim problemes de 'trànsit intestinal' i hem de recórrer als iogurts, a les que se'ns cau el cabell i donem gràcies que existeix aquell champú anti-caiguda.
La publicitat atribueix a les dones xacres d'allò més desagrables i sembla ser que ningú se n'adona ni fa res per evitar-ho. Ben mirat, més val prendre-s'ho positivament i, ja que no liderem la política, presumir de liderar la publicitat.

Llibertat d'expressió!

D'ençà que en Nil aconseguí el poder sent nomenat delegat de classe que la vida dels alumnes de 1r.A es convertí en un infern. En aquell pandemònium no es podia moure un sol dit sense el consentiment del gran representant. I, no us creureu pas que les decisions de grup es prenien a votació no? És evident que, a l'hora d'escollir, per exemple, una data d'examen, l'opinió dels alumnes tenia menys pes que un quark. No és d'estranyar, doncs, que, ben aviat, els estudiants de 1r.A es reunissin en un falansteri després de classe per tal de buscar un remei urgent a aquella malvada dictadura que, malauradament, anava de mal en pitjor. I foren tants els avions de paper llançats demanant un canvi immediat, els crits i les queixes continues dels nois i noies i els cartells que dibuixaven una màscara tatxada que, després de pocs dies, en Nil renuncià al seu càrrec i la seva delegació féu història.
Sí, els desitjos de canvi no quedaren en simples fantasies utòpiques; per fi es podia respirar tranquil·llament a l'aula de 1r.A.

Una xerrada amb Marta Guitart

El passat dilluns 30 de novembre vam rebre la visita d'una exalumna del centre, la Marta Guitart. Des de Maçanet de la Selva va venir per parlar-nos sobre la seva vida professional un cop deixà enrere l'institut.
Des de sempre, la Marta havia defugit dels números i tenia clar que la seva vocació eren les lletres, així que no dubtà en escollir el batxillerat humanístic. Però les idees no sempre es tenen tan clares; a l'hora de triar carrera, la Marta va tenir un gran dilema. Dubtava entre quatre carreres i, és clar, estava plena d'inseguretats, ja que d'aquesta decisió depenia el seu futur: periodisme? Traducció i interpretació? Filologia? Filosofia? Tot just faltaven dues setmanes per a la matriculació a la Universitat que la Marta es va decidir: traducció i interpretació, a la Universitat de Barcelona.
La Marta és una gran apassionada de les llengües, i, d'entre les que li oferia la carrera, va escollir l'anglès i l'italià. Val a dir, però, que aquesta última li cridava molt més l'atenció, motiu pel qual va residir durant dos anys a Venècia. Tot i així, també va tenir l'oportunitat de fer un Erasmus a Anglaterra, Manchester per ser exactes, una experiència que li va permetre millorar el seu anglès i alhora la va fer créixer com a persona; una experiència que ens recomana a tots nosaltres.
Gràcies al contacte que mantenia amb una de les seves professores de la Universitat, li van ofertar la possibilitat de col·laborar en el projecte de l'elaboració d'un diccionari bilingüe: castellà-itàlia i italià-castellà, una oferta que acceptà de bon gust. La traducció del castellà a l'italià, però, ja estava feta, i això va ser un recolç important per la Marta a l'hora de definir les paraules de la lletra A i la lletra C de l'italià al castellà. Segons la Marta, un dels grans avantatges d'aquesta feina és que no t'has de desplaçar, sinó que treballes desde casa i això permet una gran flexibilitat en l'horari, tot i que això comporti sacrificar molts caps de setmana. I, és clar, no tenia tot el temps de món per presentar les paraules: la seva coordinadora li enviava uns fitxers amb un número de paraules que calia tenir enllestides en tres o quatre mesos, més o menys. I això no és tot: des de fora sembla senzill definir una paraula, ja que comptem amb molts recursos per fer-ho, com ara els diccionaris. Però, de fet, tot i que ella també comptava amb l'ajuda d'enciclopèdies, no era suficient: havia de crear una definició clara, concisa, el més entenedora possible, amb un llenguatge planer, i sobretot, hi havia d'incloure exemples d'ús, frases fetes, locucions, etc. I el gran problema venia quan la paraula italiana no tenia traducció al castellà, ja sigui perquè no en tenim cap per designar aquell concepte o bé perquè hem imposat un barbarisme. Així doncs, elaborar un diccionari no és tan senzill com sembla, sinó que requereix molt de temps, molt d'esforç i, sobretot, moltes ganes.
El diccionari no sortirà publicat fins l'any 2012. Tot i que ens pugui semblar un xic exagerat, hem de tenir en compte que no es tracta únicament de crear les definicions, sinó que aquestes són enviades a la coordinadora perquè les verifiqui i, sovint, han de ser retocades. També hi ha els correctors, que han de corregir tots els errors que se'ls poden haver escapat als traductors, ja que tanta estona treballant amb lletres acabes per veure-ho tot igual. Així doncs, veiem que fins a la publicació hi ha tot un llarg i lent procés.
La Marta, malgrat les hores sacrificades en l'elaboració del diccionari, no s'arrepenteix pas d'haver acceptat aquest repte, ja que ha après moltíssim i, sobretot, ha gaudit fent el que li agrada, i això no té preu.
De moment, la Marta no té cap feina estable, sinó que va fent petits treballs que li surten, com ara traduccions o classes d'idiomes, però ella, en els temps que corren, amb això ja en té prou. Tots sabem que, un cop acabada una carrera, no et plourà una feina estable i ben remunerada, sinó que mica en mica ens hem d'anar construint el nostre lloc en el món laboral.

Les aparences enganyen!

Fa dues setmanes que a la nostra classe va arribar un alumne nou. Amb el cap ajupit, es va plantar com un estaquirot al mig de l'aula i el seu intent de presentar-se a la resta de companys va fracassar; semblava que el molt terròs no sabia ni el seu propi nom. Amb riotes de fons, va córrer a asseure's a la primera cadira que va trobar buida. - Pobre xaval - pensaven alguns dels alumnes. - A mi també em faria vergonya. Però és ben bé cert que no ens hem de fiar de les primeres impressions; va resultar que, a l'hora de treballar, el novell era el més enze de tots: tot el dia badava i no feia res de bo. Però... Ep! Dius que vols saber amb qui festeja la Nora? O si en Joan encara està fadrí? Cap problema! Només calia preguntar al mestretites de l'institut, qui amb tan sols una setmana coneixia i difonia tots els secrets de tothom. I això que el primer dia no va gosar presentar-se ell mateix! I el molt garrepa encara s'atrevia a demanar recompenses a canvi de la seva "informació confidencial"!
És ben cert que no hem de creure amb les tafaneries que ens expliquen aquells qui creuen que ho saben tot, perquè de ben segur que no saben res.