Guerra d'aigua!

No negaré que el dia de la jornada esportiva m'ho vaig passar d'allò més bé realitzant les meves dues proves; era tan divertit com entretingut veure com les alumnes més atrevides s'empastifaven la cara de xocolata degut a la mala punteria de les seves companyes (o degut a alguna que altra empenta meva), o observar els somriures d'algunes quan descobrien que el que els havia posat a la boca era nata i les expressions d'angúnia d'altres quan provaven la mostassa.

El cert és, però, que un dels millors moments del dia no va ser precisament enmig d'una de les proves: quan ja faltava poc per recollir, la Laura em va sorpendre amb un pot d'espuma i em va empastifar-ne la cara, tal i com ella ja la duia. I és que els de la prova del costat, que consistia en afeitar un globus ple d'aigua sense que es petés, van començar per mullar als participants de la prova i van acabar per emplenar d'espuma fins a algun dels monitors. I és clar, jo, just a la prova del costat, tenia el destí sentenciat: acabar plena d'espuma i d'aigua. Tot i que al principi vaig optar per refugiar-me dins el bar per tal que no m'afectés aquella guerra que s'havia desencadenat allà davant de la pista, vaig adonar-me que allò era de cobards i vaig decidir "sortir a lluitar"! Al fi i al cap, no estem parlant ni d'armes ni de bombes, només d'alguns cubells plens d'aigua i d'una mica d'espuma. Al fi i al cap, la roba es renta i l'aigua s'eixuga. Al fi i al cap, era un dia per divertir-se, i si no sorties xop de l'institut segur que era perquè no havies aprofitat la jornada al màxim. No us sembla?

La maternitat als ulls de la Violeta

Malauradament, no vaig poder assistir a la xerrada sobre la maternitat de la Violeta, però sé que aquesta, l'any 2005, va fer un curset per ser mare Doula, una persona que ajuda a dones que estan embarassades o que volen ser mares i les aconsella sobre la maternitat. Així doncs, sembla ser que després de tenir el seu primer fill la Violeta va trobar la seva vocació: la maternitat. Ara bé, d'una manera un pèl exagerada; pel que vaig notar quan l'Anna m'explicava el que havia dit la Violeta, vaig notar que aquesta està en contra dels hospitals i defensa totalment els parts naturals. A més, creu que quan una dona té un fill aquesta s'ha de dedicar única i exclusivament al seu nadó, deixant de banda la resta de coses, com ara la feina o les tasques domèstiques, i centrar-se totalment amb l'acabat de néixer. Trobo que aquest és un punt de vista massa radical; està bé que la mare dediqui els primers mesos a estar i compartir moments amb el seu bebè, però tampoc cal abandonar-ho tot completament, ja que per a moltes famílies també és necessari el suport de la mare a la feina, no només el pare treballant. A més, jo crec que no necessàriament el nen es sentirà més estimat i serà millor educat quantes més vegades estigui en els braços de la mare; ben al contrari, els pares poden ser capaços de combinar la feina i la criatura i no per això deixaran d'oferir-li tot l'amor que uns pares poden oferir al seu fill.
Sí que coincideixo amb la Violeta en el fet que la llet materna és la millor per tal d'alimentar als ndaons, més que no pas qualsevol llet preparada, ja que mai serà tan bona per la criatura com la llet que li pot oferir la seva mare. Tot i així, trobo que els hospitals no són cap problema, al contrari, jo defenso que donar a llum en un hospital és més higiènic i per qualsevol problema estàs emboltat d'especialistes disposats a ajudar-te en tot moment. Em sembla que portar al món a un ésser humà a casa és una mica rudimentari. Cert és, però, que en un hospital sembla que ens deixem endur més per coses secundàries, com ara si l'atenció dels metges serà suficientment bona o si ens anestessieran perquè el part no ens faci mal, en comptes de gaudir de tan gran experiència com és portar una criatura al món.

Què vindrà a continuació?

Què vindrà a continuació? Una pregunta difícil de respondre, ja que fins i tot allò més impensable, com un edifici submarí, tal i com diu la Laura, ja ha passat pel cap a algú i s'ha fet construir o, si més no, posar en marxa.

Ara bé, el dilema és: som més "guays" per tenir edificis d'allò més estrafolaris? El grau de bellesa d'una ciutat es mesura per l’excentricitat dels seus monuments? Sembla que ens volen fer creure que sí, i nosaltres ens deixem meravellar per trossos de ferralla amuntegats un damunt de l’altre en comptes d’apreciar vertaderes obres de la natura, com ara les cataractes del Niàgara, o regals dels nostres avantpassats, com les piràmides d’Egipte. Però no ens enganyem: ni els polítics ni els arquitectes construeixen aquestes “obres d’art” pel bé de la població o pel gaudi dels turistes; la única finalitat per la qual es decoren les ciutats amb edificis sense cap ni peus és els diners que es generen. Em sembla d’allò més egoista i avariciós que ens gastem tals quantitats impensables de diners en “xorrades” d’aquesta mena en comptes de preocupar-nos per acabar amb la fam mundial, perquè al fi i al cap un edifici d’aquesta mena és totalment inútil, i per fer-lo s’ha hagut d’acabar amb grans extensions de terra i boscos i com a conseqüència s’ha malmès gran part de la fauna i la flora d’una ciutat. En què pensem, doncs, la societat d’avui dia? Per què continuem visitant dits edificis i donant el plaer als polítics que els han fet construir? Està clar que som una societat del tot consumista, i, pel que sembla, gens solidària. Ens deixem endur per les grans masses, nosaltres som les titelles i els polítics mouen els fils. És evident que ens fan fer el que volen, i el que és més trist encara, nosaltres ens deixem manipular; és més fàcil i més còmode que et guiïn en comptes de pensar per tu mateix.

Mentre al món occidental el problema més gran és quin edifici construir per generar més diners, als països subdesenvolupats s’estan morint de gana. Nosaltres i únicament nosaltres som els que tenim a les nostres mans el poder d’aturar aquesta moda que s’està estenent per tot arreu, els que tenim la capacitat d’escollir entre pagar 20€ per vistar el Museu de les Ciències i les Arts de València o anar d’acampada i no deixar-nos portar pel consumisme de la societat.

Els meus moments de felicitat

Em llevo. El despertador del mòbil marca les 7:30. Potser no em vindrà de cinc minuts. Potser, per culpa d'aquells cinc minuts, faré tard. Però el cert és que no hi poden faltar. Cinc minuts insignificants en què aprofito per fer el manta, per pensar en el que faré durant el dia o simplement cinc minuts que m'ajuden a no llevar-me de mal humor. Això sí: cinc minuts que hem fan feliç.

Sóc a l'habitació de l'ordinador. En la llunyania, sento que es tanca la porta. Per fi m'he quedat sola. Sense pensar-m’ho dues vegades, encenc els altaveus i premo el botó del volum fins al màxim. Poso aquella cançó que tant m’agrada i em deixo portar pel seu ritme, tot fent saltirons d’un costat a l’altre de l’habitació. La música, una de les coses sense les quals no podria viure i que hem fa molt i molt feliç.

És una tarda d’allò més avorrida. No em cal res més que una bicicleta per convertir-la en màgica. Sentir l’aire pur que xoca contra la meva cara degut a la velocitat que agafo en una de les baixades i sentir-me envoltada del verd paisatge vidrerenc hem fa feliç, molt feliç.

Asseure’m en un banc d’una plaça o un carrer transitat i mirar la gent passar. Resulta fascinant observar la gran diversitat de gent que hi ha, imaginar les històries que s’amaguen darrere de cada rostre, veure una parella d’enamorats o com el nen petit no vol donar la mà a la mama. I què millor que comentar la jugada amb la companyia d’alguna amiga. Observar les masses, doncs, és un gran passatemps que m’ajuda a desconnectar de la meva vida per uns moments i submergir-me en la de persones alienes.

El sol travessa el vidre de la finestra de l’habitació. En dies tan esplèndids, surto a la terrassa, estenc la tovallola, m’estiro, em poso els auriculars amb la música al màxim i tanco els ulls. Deixo la ment en blanc, no penso en res més que no sigui els raigs de sol escalfant damunt la meva cara. El sol de l’estiu hem fa d’allò més feliç, tot i que després m’acabi cremant una mica.

Ja és hora d’anar a dormir. Bé, no per mi. Em resulta impensable endinsar-me en el més profund dels sons sense haver llegit ni que sigui una pàgina del llibre que encapçala la prestatgeria de damunt del llit. No hi ha res com deixar córrer la imaginació abans d’anar a dormir, i tinc comprovat que el son resulta molt més plaent després de llegir. Sí, llegir i dormir, dos dels meus grans plaers que fan del meu dia un dia més feliç.

Tres, quatre, cinc, sis. Arriben les set i a part del romanticisme, el modernisme i Santiago Rusiñol ja no m’hi cap res més al cap. És aleshores quan m’apodero del quarto de bany i durant uns minuts em concentro exclusivament en l’aigua que cau per damunt meu i va recorrent el meu cos. Al meu cap només hi ha lloc pel plaer. Mitja horeta que m’ajuda a oblidar l’estrès de l’escola, mitja horeta de felicitat. Per on anava? Ah, sí, ja me’n recordo, ara tocava el simbolisme i el decadentisme...

Dissabte al matí. A les 10:00 la meva germana se’n va a muntar a cavall. Des de les 7:00, però, que ja la sents voltar amunt i avall, esperant ansiosa aquelles 10:00 que per ella semblen no arribar mai. I per fi ja són aquí. Que feliç hem fa veure com es vesteix, com posa pressa als meus pares perquè tan sols falten 10 minuts o com prepara la càmera de fotografiar, no fos cas que ens la descuidéssim i no li poguéssim fer fotos! I quin goig que fa damunt del cavall! És en aquests moments quan m’adono que la seva felicitat és la meva felicitat.

Fent aquest breu repàs sobre els meus moments de felicitat m’adono que realment cal ben poc per ser feliç, i és que les millors coses de la vida no són coses.

Publicitat en línia: Portaventura

A través del diari La vanguardia he accedit a un anunci de Portaventura, el parc d'atraccions més visitat del nostre païs. A primer cop d'ull, el que més m'ha cridat l'atenció de l'anunci són les grans lletres que anuncien el nom del parc, i que quasi ocupen tot l'espai, a més d'una nena de no més de 10 anys que crida efuòricament, segurament en una de les grans baixades d'alguna atracció. Un altre detall important de l'anunci és que, a la seva esquerre, hi ha el logotip dels 15 anys que fa Portaventura, i en motiu del seu aniversari el parc fa un 15% de descompte als seus clients: Vet aquí el joc publicitari: 15 anys, 15% de descompte.

Un cop accedeixes al link, que et condueix a la pàgina oficial del parc d'atraccions, el primer que impacta és una fotografia d'una família formada per un pare, una mare i dos fills, fet que ràpidament ens fa adonar que el consumidor potencial de l'anunci són famílies de 4 unitats, ja que sinó el descompte no és vàlid. Així doncs, com que el diari La vanguardia és un diari destinat als adults, els publicistes han optat per posar-hi el seu anunci. No se'ls n'escapa ni una!
La indumentària de la família és d'allò més còmoda i fresca: shorts, camises de màniga curta i samarretes de tirants i inclús el barret de palla que duu el pare els dóna un toc estiuenc. A més, tant el pare com la mare porten bosses de compra del parc i un dels nens porta un barret amb el cap del logotip del parc, "el pájaro loco", per la qual cosa podem suposar que es tracta d'una família de classe mitjana-alta. El target del parc, doncs, han de ser famílies benestants, amb un poder adquisitiu mitjà-alt.
Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció de la pàgina web és tota la columna de links que hi ha a la banda esquerre amb ofertes de tot tipus, desde paquets de fi d'any o de nadal a primer nen o segon dia gratis. Sembla ser, doncs, que cada vegada anar a Port Aventura està més a l'abast de tothom, ja que qui actualment vagi al parc i pagui el que realment valen les entrades és ben bé que són ganes, eh Enriqueta...... jeje.
Els publicistes, doncs, se les empesquen totes per captivar-te o, si més no, fert-te entrar a la pàgina oficial d'allò que anuncien, ja sigui a través d'una fotografia impactant, un títol ben vistós o una oferta d'allò més temptadora.

El destinatari de la publicitat

Tal com podem comprovar en la majoria d'anuncis de productes per a la neteja, com ara en els anuncis de fregones o els de detergents, com aquest que he lincat, aquests van destinats a totes aquelles dones que s'encarreguen de la neteja i la cura de la llar: les mestresses de casa.
Però el destinatari no és l'única cosa que tenen en comú aquests anuncis; si ens hi fixem, la majoria d'anuncis de detergents tenen lloc a la cuina, cosa lògica si hi tenim la rentadora. Ara bé, la majoria d'anuncis de productes de neteja tenen lloc al lavabo, però.... que no s'embrut el menjador? Sembla ser que la manera més eficaç de demostrar que un producte és bo és utilitzant-lo a la banyera o a la pica del quarto de bany.
Una altra cosa que tenen en comú aquests anuncis són el mètode que utilitzen; per demostrar la validesa del seu producte i per fer creure que de veritat funciona, normalment el comparen amb un altra de tradicional, al qual tatxen de més dolent enfront del seu, que és el millor. Així doncs, les mestresses de casa queden astorades quan veuen que en el recipient de la dreta la taca ha marxat, mentre que en el de l'esquerra la samarreta encara està bruta, i, obviament, no dubten en comprar aquell producte.
Un dels punts més importants per tal de captar el públic és que aquest s'identifiqui amb l'anunci. Per tant, el que la publicitat de productes de neteja pretén és mostrar una dona real, enfeinada i cansada de netejar, per tal que les mestresses de casa s'hi sentin identificades i com a conseqüència comprin el producte.
La publicitat, doncs, té molts trucs i moltes tàctiques per tal "d'enganxar" al públic, però aquesta és molt llesta i no n'hi ha prou amb veure un anunci a la televisió per tal de descobrir-les, sinó que cal parar-se detingudament en un anunci per adonar-se del que ens volen fer creure.