Un breu repàs a la vida i obres de Joan Coromines

Joan Coromines i Vinyeaux nasqué a Barcelona l'any 1905. Fill de pare polític i mare pedagoga , des de ben petit va estar envoltat de lletres. Estudià Filosofia i Dret a Barcelona, seguint els consells de grans mestres com ara Carles Riba, i completà els seus estudis a Montepller, París, Zuric i Madrid, on es doctorà. Des que era un bailet que s'escrivia cartes amb Pompeu Fabra, qui l'any 1930 l'introduí a l'IEC.
Al cap de nou anys, després d'haver exercit com a professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, s'exilià: primer a París; després a Cuyo, Argentina, on ensenyà llatí i castellà; i, finalment, arribà a Chicago, on féu de professor fins a la seva jubilació.
Mica en mica, després de tornar a la seva ciutat natal, va començar a publicar les seves obres; les constants bàsiques en la seva producció són d'una banda, la lexicografia i l'etimologia i, de l'altra, l'onomàstica. Cal destacar que Coromines fou un dels homes amb més cultura lingüística, ja que dominava pràcticament tots els aspectes del català, el castellà i l'occità i era sabedor de la lingüística romànica, indoeuropea i aràbiga.
Tant pel seu mític Diccionari de la llengua com per la seva gran obra Onomasticon, fou guardonat en nombroses ocasions. Morí l'any 1997 a Pineda.

Una xerrada amb Pau Vidal

"Quina és la vostra paraula preferida?", ha estat una de les primeres preguntes de Pau Vidal. La majoria han contestat paraules com ara sagal o bé esglai. "I ara... Quin es el vostre plat preferit?", ha preguntat tot seguit. Nosaltres, un xic desorientats per la pregunta, li hem contestat diferents menjars, tots ells adquirits recentment. A diferència del menjar, hem progut comprovar que les paraules preferides de la majoria de persones són paraules rebuscades, paraules que no s'utilitzen coloquialment, sinó que quasi mai es diuen. Així doncs, la xerrada ha començat amb aquesta relació que hi ha entre nosaltres i les paraules: som sabedors de moltes paraules, i coneixem mots molt bonics i molt arrelats a la nostra llengua, però tot i així quan parlem ens limitem a utilitzar les paraules més comunes i no fem l'esforç d'introduir mots típicament catalans. Es curiós perquè jo mateixa m'he sentit identificada amb les seves paraules; clatellot és una paraula que a mi m'agrada molt, però en canvi, quan parlo de manera coloquial , mai dic aquesta paraula, sinó que faig servir colleja. Mai m'he plantejat el perquè, suposo que és degut a que tothom utilitza aquest barbarisme i, per tant, ja s'ha establert com a model. Aquí és quan realment ens adonem que el jovent, els que teòricament hauríem d'impulsar el català, som els que més estem contribuint a la seva desaparició.

Però realment, per què acaben desapareixent les paraules?
Les paraules acaben desapareixent principalment per tres motius; d'una banda, perquè els objectes o activitats que els designen han quedat en desús. Un clar exemple és la paraula clemàstecs, mot que apareix en el pròleg d'En perill d'extinció. Certament, qui avui en dia penja les cassoles damunt el foc a terra? És obvi que aquests mots acabin extingint-se. Un altre motiu és l'oblit; les modes són principalment les culpables: qui, actualment, sap que la part que es troba entre el genoll i el turmell s'anomena garró? Practicament, ningú. I és que, clar, ara la moda de portar els mitjons al garró ja ha passat de moda però... Què passarà si d'aquí uns anys torna a venir? Ningú sabrà com anomenar-la? Bastant preocupant. I l'última causa de la pèrdua dels mots és la substitució; ens acostumem a dir paraules perquè són comunes i corrents entre la gent, i moltes vegades també establim models per influències de les telecomunicacions, com ara la televisió. És evident que si al programa que mira un fotimer de gent de l'institut diuen la paraula cap de suru, l'endemà tothom anirà pels passadissos "capdesurant" a la gent.

Pau Vidal és defineix a ell mateix com a filòleg recreatiu; té gran mestria alhora d'introduir un toc d'humor i diversió en les seves obres, i com bé nosaltres sabem, és un crac dels mots enreixats. Tot i així, sempre deixa lloc per a la funció formativa. I és que no hi ha res més plaent que aprendre de manera entretinguda i gaudint del que fas!
Un dels recursos lingüístics que més agrada a en Pau Vidal són els anagrames, que consisteixen en crear paraules a partir de combinar les lletres d'una paraula. Mal criada, que només és bona per seure, deia en un dels seus mots enreixats. I efectivament, si combinem les paraules de criada obtindrem la paraula cadira.

Pau Vidal veu clarament l'extinció del català, el no-futur de la nostra llengua, i a la xerrada n'ha establert un paral·lelisme: canvi climàtic/canvi idiomàtic. Així doncs, algunes de les seves obres, com ara En perill d'extinció, a més de tenir una funció didàctica, intenten prendre consciència a la gent que cal implicar-se i contribuir en la nostra llengua per evitar que desaparegui i no deixar arrosegar-nos pels costums, els models o el bilingüisme que darrerament ha aparegut a Catalunya; tal i com ell afirma en l'article Ens queden quatre bugades "El bilingüisme mata; el bilingüisme és la mort". Així doncs, no ens hem de deixar arrossegar pels mots forasters i hem de dir entrepà en comptes de bocata, i espectacle en comptes de show; hem de preservar i potenciar els mots catalans.

Els diners no porten l'egoisme, pero sí ajuden!

A en Pau li ha tocat la loteria. El dia abans amb prou feines sabia d'on li sortien els misses per poder pagar-se la universitat, però d'ençà que la fortuna (o desgràcia, depèn com es miri) s'ha posat dins la seva butxaca, aquell bon jan s'ha tornat egocèntric i cobdiciós: tant se li'n dóna afluixar-se els cordons cada dos per tres comprant les coses més inútils i insignificants, presumint davant les mosses de pagar bitllo a bitllo tot allò del que s'encapritxa, però quan és hora de gratar-se la butxaca per ajudar a la família a esquivar la crisi, a en Pau se l'empassa la terra.
I no és d'estranyar que s'hagi tret la carrera a la primera (com bé sabem, pagant, Sant Pere canta.)
És ben bé cert que els diners mouen el món, però hauríem d'intentar mantenir inmòbils els sentiments de les persones. Els diners no són pas cap problema, sempre i quan els sapiguem aprofitar bé i no deixem que ells s'aprofitin de nosaltres.

Article de Javier Marías

Que no me entero

Javier Marías, l'autor d'aquest article, a més de ser escriptor és traductor, editor espanyol i membre de la Real Academia Espanyola (RAE), tal que és un autor molt prolífic; la seva obra es compon de novel·les, narracions i articles periodístics, a més de nombrosos assajos i traduccions. Així doncs, no es tracta d'un simple aficionat que, sota el seu parer, els periodistes no redacten correctament les notícies, si no que ens trobem davant una persona culta i sàvia respecte la llengua i el seu correcte ús, així com també té coneixença sobre algunes llengues estrangeres i la capacitat de comprendre-les correctament. Amb tot això, podem dir que Marías està sobradament qualificat per retreure a El País la ignorància escampada entre els seus periodistes. I és que aquest article critica per damunt de tot la incultura que s'està estenen arreu; els errors dels periodistes a l'hora de transmetre una informació no es limiten només a simples errades ortogràfiques o de pronuncia, sinó que capgiren completament el significat d'una paraula, cosa que comporta un sobreesforç per als lectors: no només han de localitzar i tornar a traduir les paraules errònees, sinó que s'han de crear la seva pròpia visió de les notícies, ja que el text es torna incomprensible. Així doncs, el fet que els periodistes malinterpretin i, per tant, tradueixin malament moltes paraules desemboca en una incultura general, ja que vivim en un món dominat per les telecomunicacions i això fa que cada vegada més ens contagiem d'aquests errors i els acabem dient nosaltres, encara que siguin incorrectes. D'aquestes paraules se'n diuen falsos amics.
Els falsos amics són paraules provinents d'altres països que s'assemblen a les nostres en quan a l'escriptura i a la pronuncia i que, per tant, les associem amb aquestes, tot i en realitat tenen un significat ben diferent. En italià, per exemple, tindríem el mot guardare, que significa mirar, i no pas guardar, tal i com ens semblaria a nosaltres.