Llibertat d'expressió!

D'ençà que en Nil aconseguí el poder sent nomenat delegat de classe que la vida dels alumnes de 1r.A es convertí en un infern. En aquell pandemònium no es podia moure un sol dit sense el consentiment del gran representant. I, no us creureu pas que les decisions de grup es prenien a votació no? És evident que, a l'hora d'escollir, per exemple, una data d'examen, l'opinió dels alumnes tenia menys pes que un quark. No és d'estranyar, doncs, que, ben aviat, els estudiants de 1r.A es reunissin en un falansteri després de classe per tal de buscar un remei urgent a aquella malvada dictadura que, malauradament, anava de mal en pitjor. I foren tants els avions de paper llançats demanant un canvi immediat, els crits i les queixes continues dels nois i noies i els cartells que dibuixaven una màscara tatxada que, després de pocs dies, en Nil renuncià al seu càrrec i la seva delegació féu història.
Sí, els desitjos de canvi no quedaren en simples fantasies utòpiques; per fi es podia respirar tranquil·llament a l'aula de 1r.A.

Una xerrada amb Marta Guitart

El passat dilluns 30 de novembre vam rebre la visita d'una exalumna del centre, la Marta Guitart. Des de Maçanet de la Selva va venir per parlar-nos sobre la seva vida professional un cop deixà enrere l'institut.
Des de sempre, la Marta havia defugit dels números i tenia clar que la seva vocació eren les lletres, així que no dubtà en escollir el batxillerat humanístic. Però les idees no sempre es tenen tan clares; a l'hora de triar carrera, la Marta va tenir un gran dilema. Dubtava entre quatre carreres i, és clar, estava plena d'inseguretats, ja que d'aquesta decisió depenia el seu futur: periodisme? Traducció i interpretació? Filologia? Filosofia? Tot just faltaven dues setmanes per a la matriculació a la Universitat que la Marta es va decidir: traducció i interpretació, a la Universitat de Barcelona.
La Marta és una gran apassionada de les llengües, i, d'entre les que li oferia la carrera, va escollir l'anglès i l'italià. Val a dir, però, que aquesta última li cridava molt més l'atenció, motiu pel qual va residir durant dos anys a Venècia. Tot i així, també va tenir l'oportunitat de fer un Erasmus a Anglaterra, Manchester per ser exactes, una experiència que li va permetre millorar el seu anglès i alhora la va fer créixer com a persona; una experiència que ens recomana a tots nosaltres.
Gràcies al contacte que mantenia amb una de les seves professores de la Universitat, li van ofertar la possibilitat de col·laborar en el projecte de l'elaboració d'un diccionari bilingüe: castellà-itàlia i italià-castellà, una oferta que acceptà de bon gust. La traducció del castellà a l'italià, però, ja estava feta, i això va ser un recolç important per la Marta a l'hora de definir les paraules de la lletra A i la lletra C de l'italià al castellà. Segons la Marta, un dels grans avantatges d'aquesta feina és que no t'has de desplaçar, sinó que treballes desde casa i això permet una gran flexibilitat en l'horari, tot i que això comporti sacrificar molts caps de setmana. I, és clar, no tenia tot el temps de món per presentar les paraules: la seva coordinadora li enviava uns fitxers amb un número de paraules que calia tenir enllestides en tres o quatre mesos, més o menys. I això no és tot: des de fora sembla senzill definir una paraula, ja que comptem amb molts recursos per fer-ho, com ara els diccionaris. Però, de fet, tot i que ella també comptava amb l'ajuda d'enciclopèdies, no era suficient: havia de crear una definició clara, concisa, el més entenedora possible, amb un llenguatge planer, i sobretot, hi havia d'incloure exemples d'ús, frases fetes, locucions, etc. I el gran problema venia quan la paraula italiana no tenia traducció al castellà, ja sigui perquè no en tenim cap per designar aquell concepte o bé perquè hem imposat un barbarisme. Així doncs, elaborar un diccionari no és tan senzill com sembla, sinó que requereix molt de temps, molt d'esforç i, sobretot, moltes ganes.
El diccionari no sortirà publicat fins l'any 2012. Tot i que ens pugui semblar un xic exagerat, hem de tenir en compte que no es tracta únicament de crear les definicions, sinó que aquestes són enviades a la coordinadora perquè les verifiqui i, sovint, han de ser retocades. També hi ha els correctors, que han de corregir tots els errors que se'ls poden haver escapat als traductors, ja que tanta estona treballant amb lletres acabes per veure-ho tot igual. Així doncs, veiem que fins a la publicació hi ha tot un llarg i lent procés.
La Marta, malgrat les hores sacrificades en l'elaboració del diccionari, no s'arrepenteix pas d'haver acceptat aquest repte, ja que ha après moltíssim i, sobretot, ha gaudit fent el que li agrada, i això no té preu.
De moment, la Marta no té cap feina estable, sinó que va fent petits treballs que li surten, com ara traduccions o classes d'idiomes, però ella, en els temps que corren, amb això ja en té prou. Tots sabem que, un cop acabada una carrera, no et plourà una feina estable i ben remunerada, sinó que mica en mica ens hem d'anar construint el nostre lloc en el món laboral.

Les aparences enganyen!

Fa dues setmanes que a la nostra classe va arribar un alumne nou. Amb el cap ajupit, es va plantar com un estaquirot al mig de l'aula i el seu intent de presentar-se a la resta de companys va fracassar; semblava que el molt terròs no sabia ni el seu propi nom. Amb riotes de fons, va córrer a asseure's a la primera cadira que va trobar buida. - Pobre xaval - pensaven alguns dels alumnes. - A mi també em faria vergonya. Però és ben bé cert que no ens hem de fiar de les primeres impressions; va resultar que, a l'hora de treballar, el novell era el més enze de tots: tot el dia badava i no feia res de bo. Però... Ep! Dius que vols saber amb qui festeja la Nora? O si en Joan encara està fadrí? Cap problema! Només calia preguntar al mestretites de l'institut, qui amb tan sols una setmana coneixia i difonia tots els secrets de tothom. I això que el primer dia no va gosar presentar-se ell mateix! I el molt garrepa encara s'atrevia a demanar recompenses a canvi de la seva "informació confidencial"!
És ben cert que no hem de creure amb les tafaneries que ens expliquen aquells qui creuen que ho saben tot, perquè de ben segur que no saben res.

Un breu repàs a la vida i obres de Joan Coromines

Joan Coromines i Vinyeaux nasqué a Barcelona l'any 1905. Fill de pare polític i mare pedagoga , des de ben petit va estar envoltat de lletres. Estudià Filosofia i Dret a Barcelona, seguint els consells de grans mestres com ara Carles Riba, i completà els seus estudis a Montepller, París, Zuric i Madrid, on es doctorà. Des que era un bailet que s'escrivia cartes amb Pompeu Fabra, qui l'any 1930 l'introduí a l'IEC.
Al cap de nou anys, després d'haver exercit com a professor de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, s'exilià: primer a París; després a Cuyo, Argentina, on ensenyà llatí i castellà; i, finalment, arribà a Chicago, on féu de professor fins a la seva jubilació.
Mica en mica, després de tornar a la seva ciutat natal, va començar a publicar les seves obres; les constants bàsiques en la seva producció són d'una banda, la lexicografia i l'etimologia i, de l'altra, l'onomàstica. Cal destacar que Coromines fou un dels homes amb més cultura lingüística, ja que dominava pràcticament tots els aspectes del català, el castellà i l'occità i era sabedor de la lingüística romànica, indoeuropea i aràbiga.
Tant pel seu mític Diccionari de la llengua com per la seva gran obra Onomasticon, fou guardonat en nombroses ocasions. Morí l'any 1997 a Pineda.

Una xerrada amb Pau Vidal

"Quina és la vostra paraula preferida?", ha estat una de les primeres preguntes de Pau Vidal. La majoria han contestat paraules com ara sagal o bé esglai. "I ara... Quin es el vostre plat preferit?", ha preguntat tot seguit. Nosaltres, un xic desorientats per la pregunta, li hem contestat diferents menjars, tots ells adquirits recentment. A diferència del menjar, hem progut comprovar que les paraules preferides de la majoria de persones són paraules rebuscades, paraules que no s'utilitzen coloquialment, sinó que quasi mai es diuen. Així doncs, la xerrada ha començat amb aquesta relació que hi ha entre nosaltres i les paraules: som sabedors de moltes paraules, i coneixem mots molt bonics i molt arrelats a la nostra llengua, però tot i així quan parlem ens limitem a utilitzar les paraules més comunes i no fem l'esforç d'introduir mots típicament catalans. Es curiós perquè jo mateixa m'he sentit identificada amb les seves paraules; clatellot és una paraula que a mi m'agrada molt, però en canvi, quan parlo de manera coloquial , mai dic aquesta paraula, sinó que faig servir colleja. Mai m'he plantejat el perquè, suposo que és degut a que tothom utilitza aquest barbarisme i, per tant, ja s'ha establert com a model. Aquí és quan realment ens adonem que el jovent, els que teòricament hauríem d'impulsar el català, som els que més estem contribuint a la seva desaparició.

Però realment, per què acaben desapareixent les paraules?
Les paraules acaben desapareixent principalment per tres motius; d'una banda, perquè els objectes o activitats que els designen han quedat en desús. Un clar exemple és la paraula clemàstecs, mot que apareix en el pròleg d'En perill d'extinció. Certament, qui avui en dia penja les cassoles damunt el foc a terra? És obvi que aquests mots acabin extingint-se. Un altre motiu és l'oblit; les modes són principalment les culpables: qui, actualment, sap que la part que es troba entre el genoll i el turmell s'anomena garró? Practicament, ningú. I és que, clar, ara la moda de portar els mitjons al garró ja ha passat de moda però... Què passarà si d'aquí uns anys torna a venir? Ningú sabrà com anomenar-la? Bastant preocupant. I l'última causa de la pèrdua dels mots és la substitució; ens acostumem a dir paraules perquè són comunes i corrents entre la gent, i moltes vegades també establim models per influències de les telecomunicacions, com ara la televisió. És evident que si al programa que mira un fotimer de gent de l'institut diuen la paraula cap de suru, l'endemà tothom anirà pels passadissos "capdesurant" a la gent.

Pau Vidal és defineix a ell mateix com a filòleg recreatiu; té gran mestria alhora d'introduir un toc d'humor i diversió en les seves obres, i com bé nosaltres sabem, és un crac dels mots enreixats. Tot i així, sempre deixa lloc per a la funció formativa. I és que no hi ha res més plaent que aprendre de manera entretinguda i gaudint del que fas!
Un dels recursos lingüístics que més agrada a en Pau Vidal són els anagrames, que consisteixen en crear paraules a partir de combinar les lletres d'una paraula. Mal criada, que només és bona per seure, deia en un dels seus mots enreixats. I efectivament, si combinem les paraules de criada obtindrem la paraula cadira.

Pau Vidal veu clarament l'extinció del català, el no-futur de la nostra llengua, i a la xerrada n'ha establert un paral·lelisme: canvi climàtic/canvi idiomàtic. Així doncs, algunes de les seves obres, com ara En perill d'extinció, a més de tenir una funció didàctica, intenten prendre consciència a la gent que cal implicar-se i contribuir en la nostra llengua per evitar que desaparegui i no deixar arrosegar-nos pels costums, els models o el bilingüisme que darrerament ha aparegut a Catalunya; tal i com ell afirma en l'article Ens queden quatre bugades "El bilingüisme mata; el bilingüisme és la mort". Així doncs, no ens hem de deixar arrossegar pels mots forasters i hem de dir entrepà en comptes de bocata, i espectacle en comptes de show; hem de preservar i potenciar els mots catalans.

Els diners no porten l'egoisme, pero sí ajuden!

A en Pau li ha tocat la loteria. El dia abans amb prou feines sabia d'on li sortien els misses per poder pagar-se la universitat, però d'ençà que la fortuna (o desgràcia, depèn com es miri) s'ha posat dins la seva butxaca, aquell bon jan s'ha tornat egocèntric i cobdiciós: tant se li'n dóna afluixar-se els cordons cada dos per tres comprant les coses més inútils i insignificants, presumint davant les mosses de pagar bitllo a bitllo tot allò del que s'encapritxa, però quan és hora de gratar-se la butxaca per ajudar a la família a esquivar la crisi, a en Pau se l'empassa la terra.
I no és d'estranyar que s'hagi tret la carrera a la primera (com bé sabem, pagant, Sant Pere canta.)
És ben bé cert que els diners mouen el món, però hauríem d'intentar mantenir inmòbils els sentiments de les persones. Els diners no són pas cap problema, sempre i quan els sapiguem aprofitar bé i no deixem que ells s'aprofitin de nosaltres.

Article de Javier Marías

Que no me entero

Javier Marías, l'autor d'aquest article, a més de ser escriptor és traductor, editor espanyol i membre de la Real Academia Espanyola (RAE), tal que és un autor molt prolífic; la seva obra es compon de novel·les, narracions i articles periodístics, a més de nombrosos assajos i traduccions. Així doncs, no es tracta d'un simple aficionat que, sota el seu parer, els periodistes no redacten correctament les notícies, si no que ens trobem davant una persona culta i sàvia respecte la llengua i el seu correcte ús, així com també té coneixença sobre algunes llengues estrangeres i la capacitat de comprendre-les correctament. Amb tot això, podem dir que Marías està sobradament qualificat per retreure a El País la ignorància escampada entre els seus periodistes. I és que aquest article critica per damunt de tot la incultura que s'està estenen arreu; els errors dels periodistes a l'hora de transmetre una informació no es limiten només a simples errades ortogràfiques o de pronuncia, sinó que capgiren completament el significat d'una paraula, cosa que comporta un sobreesforç per als lectors: no només han de localitzar i tornar a traduir les paraules errònees, sinó que s'han de crear la seva pròpia visió de les notícies, ja que el text es torna incomprensible. Així doncs, el fet que els periodistes malinterpretin i, per tant, tradueixin malament moltes paraules desemboca en una incultura general, ja que vivim en un món dominat per les telecomunicacions i això fa que cada vegada més ens contagiem d'aquests errors i els acabem dient nosaltres, encara que siguin incorrectes. D'aquestes paraules se'n diuen falsos amics.
Els falsos amics són paraules provinents d'altres països que s'assemblen a les nostres en quan a l'escriptura i a la pronuncia i que, per tant, les associem amb aquestes, tot i en realitat tenen un significat ben diferent. En italià, per exemple, tindríem el mot guardare, que significa mirar, i no pas guardar, tal i com ens semblaria a nosaltres.

Íngrid Betancourt

Íngrid Betancourt (25 de desembre del 1956), de descendència colombiana, és, a més de política, ex-senadora i activista anti-corrupció, mundialment coneguda per el seu segrest a la guerrilla de les FARC. El motiu principal del segrest fou la candidatura de Betancourt pel partit verd, amb el fi d'aconseguir la presidència del seu païs l'any 2002. Íngrid, tot i ser avisada pel govern, el 23 de febrer del 2002 va voler fer una campanya en una zona molt activa en guerrilles, fet que va desencadenar el seu captiveri. El seu cas va despertar grans sentiments de solidaritat, convertint-se així en una causa cèlebre. Finalment, el 2 de juny del 2008 va ser alliberada per l'excèrcit colombià, juntament amb 4 captius més.
El seu segrest durant sis anys, quatre mesos i i nou dies va tenir un gran ressò internacionalment, i el setembre del 2008 va rebre, entre molts altres reconeixements, el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia, destacant la fortalesa, la valentia i la dignitat amb les que Íngrid Betancourt s'enfrontà a sis anys de captiveri injust.

El discurs d'Íngrid Betancourt, un discurs carregat de sentiment i d'emoció, on mostra el seu immens agraïment cap a totes les persones que han fet possible la seva alliberació i, per tant, la seva llibertat, és el discurs ideal per tal de contrastar-lo amb el de Quim Monzó; Betancourt pretén captivar el públic, commoure'l i a la vegada conscienciar-lo envers un món molt injust en que molta gent continua captiva en unes condicions nul·les, a diferència de Monzó, que té per a objectiu entretenir i fer passar una bona estona als oients. A més, mentre que ella utilitza un llenguatge més aviat formal i un to adequat, marcant cada pausa on toca i fent servir la velocitat adequada per tal de poder assimilar tot el que explica, ell entortolliga un seguit d'embarbussaments dits a una velocitat extrema i no respecte cap pausa, fet que ens fa impossible unir conceptes i entendre el que diu.
Així doncs, podríem resumir-ho dient que en el discurs d'Íngrid Betancourt el més important és el contingut i no pas la forma, mentre que per Quim Monzó té molt més pes la gràcia i la rima de les paraules que no pas el seu sugnificat global.

Embarbussament (m)

Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.

[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]

Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.

Un plat pla blau clar, ple de pebre negre està.

***

Discurs íntegre de l'escriptor Quim Monzó que va inaugurar la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, amb la cultura catalana com a convidada d'honor.

M'arriscaria a posar la mà al foc que cap persona seria capaç de fer un resum explícit de tots els temes que abarca Quim Monzó en 13 minuts veient el vídeo únicament una sola vegada; i si bé és cert que l'escriptor va reprenent la idea principal al llarg del text (què pot dir i quins temes pot tractar en un discurs), és evident que se'n va per les branques: acaba arribant a un tema que no té res a veure amb la idea inicial. I si a tot això li acabem afegint la rapidesa i la velocitat que aconsegueix Monzó a l'hora d'articular tants sons en tan poc temps ja fa gairebé del tot incomprensible el seu discurs. Veiem, doncs, que Quim Monzó té una gran facilitat per als embarbussaments, ja que és capaç de lligar-ne uns amb altres i això crea un efecte a l'oïda molt singular.
Així doncs, podriem resumir el discurs amb una afirmació del mateix Quim Monzó: "[...] un discurs tan ambigu que tot fos ritme, ritme, ritme, però que en el fons no digues res."