Íngrid Betancourt (25 de desembre del 1956), de descendència colombiana, és, a més de política, ex-senadora i activista anti-corrupció, mundialment coneguda per el seu segrest a la guerrilla de les FARC. El motiu principal del segrest fou la candidatura de Betancourt pel partit verd, amb el fi d'aconseguir la presidència del seu païs l'any 2002. Íngrid, tot i ser avisada pel govern, el 23 de febrer del 2002 va voler fer una campanya en una zona molt activa en guerrilles, fet que va desencadenar el seu captiveri. El seu cas va despertar grans sentiments de solidaritat, convertint-se així en una causa cèlebre. Finalment, el 2 de juny del 2008 va ser alliberada per l'excèrcit colombià, juntament amb 4 captius més.
El seu segrest durant sis anys, quatre mesos i i nou dies va tenir un gran ressò internacionalment, i el setembre del 2008 va rebre, entre molts altres reconeixements, el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia, destacant la fortalesa, la valentia i la dignitat amb les que Íngrid Betancourt s'enfrontà a sis anys de captiveri injust.
El seu segrest durant sis anys, quatre mesos i i nou dies va tenir un gran ressò internacionalment, i el setembre del 2008 va rebre, entre molts altres reconeixements, el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia, destacant la fortalesa, la valentia i la dignitat amb les que Íngrid Betancourt s'enfrontà a sis anys de captiveri injust.
El discurs d'Íngrid Betancourt, un discurs carregat de sentiment i d'emoció, on mostra el seu immens agraïment cap a totes les persones que han fet possible la seva alliberació i, per tant, la seva llibertat, és el discurs ideal per tal de contrastar-lo amb el de Quim Monzó; Betancourt pretén captivar el públic, commoure'l i a la vegada conscienciar-lo envers un món molt injust en que molta gent continua captiva en unes condicions nul·les, a diferència de Monzó, que té per a objectiu entretenir i fer passar una bona estona als oients. A més, mentre que ella utilitza un llenguatge més aviat formal i un to adequat, marcant cada pausa on toca i fent servir la velocitat adequada per tal de poder assimilar tot el que explica, ell entortolliga un seguit d'embarbussaments dits a una velocitat extrema i no respecte cap pausa, fet que ens fa impossible unir conceptes i entendre el que diu.
Així doncs, podríem resumir-ho dient que en el discurs d'Íngrid Betancourt el més important és el contingut i no pas la forma, mentre que per Quim Monzó té molt més pes la gràcia i la rima de les paraules que no pas el seu sugnificat global.