Les aparences enganyen!

Fa dues setmanes que a la nostra classe va arribar un alumne nou. Amb el cap ajupit, es va plantar com un estaquirot al mig de l'aula i el seu intent de presentar-se a la resta de companys va fracassar; semblava que el molt terròs no sabia ni el seu propi nom. Amb riotes de fons, va córrer a asseure's a la primera cadira que va trobar buida. - Pobre xaval - pensaven alguns dels alumnes. - A mi també em faria vergonya. Però és ben bé cert que no ens hem de fiar de les primeres impressions; va resultar que, a l'hora de treballar, el novell era el més enze de tots: tot el dia badava i no feia res de bo. Però... Ep! Dius que vols saber amb qui festeja la Nora? O si en Joan encara està fadrí? Cap problema! Només calia preguntar al mestretites de l'institut, qui amb tan sols una setmana coneixia i difonia tots els secrets de tothom. I això que el primer dia no va gosar presentar-se ell mateix! I el molt garrepa encara s'atrevia a demanar recompenses a canvi de la seva "informació confidencial"!
És ben cert que no hem de creure amb les tafaneries que ens expliquen aquells qui creuen que ho saben tot, perquè de ben segur que no saben res.