Una xerrada amb Pau Vidal

"Quina és la vostra paraula preferida?", ha estat una de les primeres preguntes de Pau Vidal. La majoria han contestat paraules com ara sagal o bé esglai. "I ara... Quin es el vostre plat preferit?", ha preguntat tot seguit. Nosaltres, un xic desorientats per la pregunta, li hem contestat diferents menjars, tots ells adquirits recentment. A diferència del menjar, hem progut comprovar que les paraules preferides de la majoria de persones són paraules rebuscades, paraules que no s'utilitzen coloquialment, sinó que quasi mai es diuen. Així doncs, la xerrada ha començat amb aquesta relació que hi ha entre nosaltres i les paraules: som sabedors de moltes paraules, i coneixem mots molt bonics i molt arrelats a la nostra llengua, però tot i així quan parlem ens limitem a utilitzar les paraules més comunes i no fem l'esforç d'introduir mots típicament catalans. Es curiós perquè jo mateixa m'he sentit identificada amb les seves paraules; clatellot és una paraula que a mi m'agrada molt, però en canvi, quan parlo de manera coloquial , mai dic aquesta paraula, sinó que faig servir colleja. Mai m'he plantejat el perquè, suposo que és degut a que tothom utilitza aquest barbarisme i, per tant, ja s'ha establert com a model. Aquí és quan realment ens adonem que el jovent, els que teòricament hauríem d'impulsar el català, som els que més estem contribuint a la seva desaparició.

Però realment, per què acaben desapareixent les paraules?
Les paraules acaben desapareixent principalment per tres motius; d'una banda, perquè els objectes o activitats que els designen han quedat en desús. Un clar exemple és la paraula clemàstecs, mot que apareix en el pròleg d'En perill d'extinció. Certament, qui avui en dia penja les cassoles damunt el foc a terra? És obvi que aquests mots acabin extingint-se. Un altre motiu és l'oblit; les modes són principalment les culpables: qui, actualment, sap que la part que es troba entre el genoll i el turmell s'anomena garró? Practicament, ningú. I és que, clar, ara la moda de portar els mitjons al garró ja ha passat de moda però... Què passarà si d'aquí uns anys torna a venir? Ningú sabrà com anomenar-la? Bastant preocupant. I l'última causa de la pèrdua dels mots és la substitució; ens acostumem a dir paraules perquè són comunes i corrents entre la gent, i moltes vegades també establim models per influències de les telecomunicacions, com ara la televisió. És evident que si al programa que mira un fotimer de gent de l'institut diuen la paraula cap de suru, l'endemà tothom anirà pels passadissos "capdesurant" a la gent.

Pau Vidal és defineix a ell mateix com a filòleg recreatiu; té gran mestria alhora d'introduir un toc d'humor i diversió en les seves obres, i com bé nosaltres sabem, és un crac dels mots enreixats. Tot i així, sempre deixa lloc per a la funció formativa. I és que no hi ha res més plaent que aprendre de manera entretinguda i gaudint del que fas!
Un dels recursos lingüístics que més agrada a en Pau Vidal són els anagrames, que consisteixen en crear paraules a partir de combinar les lletres d'una paraula. Mal criada, que només és bona per seure, deia en un dels seus mots enreixats. I efectivament, si combinem les paraules de criada obtindrem la paraula cadira.

Pau Vidal veu clarament l'extinció del català, el no-futur de la nostra llengua, i a la xerrada n'ha establert un paral·lelisme: canvi climàtic/canvi idiomàtic. Així doncs, algunes de les seves obres, com ara En perill d'extinció, a més de tenir una funció didàctica, intenten prendre consciència a la gent que cal implicar-se i contribuir en la nostra llengua per evitar que desaparegui i no deixar arrosegar-nos pels costums, els models o el bilingüisme que darrerament ha aparegut a Catalunya; tal i com ell afirma en l'article Ens queden quatre bugades "El bilingüisme mata; el bilingüisme és la mort". Així doncs, no ens hem de deixar arrossegar pels mots forasters i hem de dir entrepà en comptes de bocata, i espectacle en comptes de show; hem de preservar i potenciar els mots catalans.