Paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc.
[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]
Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.
Un plat pla blau clar, ple de pebre negre està.
***
Discurs íntegre de l'escriptor Quim Monzó que va inaugurar la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, amb la cultura catalana com a convidada d'honor.
M'arriscaria a posar la mà al foc que cap persona seria capaç de fer un resum explícit de tots els temes que abarca Quim Monzó en 13 minuts veient el vídeo únicament una sola vegada; i si bé és cert que l'escriptor va reprenent la idea principal al llarg del text (què pot dir i quins temes pot tractar en un discurs), és evident que se'n va per les branques: acaba arribant a un tema que no té res a veure amb la idea inicial. I si a tot això li acabem afegint la rapidesa i la velocitat que aconsegueix Monzó a l'hora d'articular tants sons en tan poc temps ja fa gairebé del tot incomprensible el seu discurs. Veiem, doncs, que Quim Monzó té una gran facilitat per als embarbussaments, ja que és capaç de lligar-ne uns amb altres i això crea un efecte a l'oïda molt singular.
Així doncs, podriem resumir el discurs amb una afirmació del mateix Quim Monzó: "[...] un discurs tan ambigu que tot fos ritme, ritme, ritme, però que en el fons no digues res."
[Etimologia -- De «embarbussar-se», de «balbucejar», forma desenvolupada de l'antic «balbuçar», del llatí «balbutire», mateix significat.]
Els embarbussaments els trobem en totes les llengües i consisteixen en combinacions de paraules de pronúncia difícil si es diuen ben de pressa... Sembla que, finalment, ens hem posat d'acord a dir-ne així, embarbussaments. Però en català han estat anomenats, també, 'empatolls', 'embarassallengües', 'entrebancs', 'entrebancallengües', 'travallengües', 'queques' (al Rosselló)... Els especialistes els anomenen d'una manera que, segons com, sembla ben embarbussada: fórmules ortofòniques, en diuen.
Un plat pla blau clar, ple de pebre negre està.
***
Discurs íntegre de l'escriptor Quim Monzó que va inaugurar la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, amb la cultura catalana com a convidada d'honor.
M'arriscaria a posar la mà al foc que cap persona seria capaç de fer un resum explícit de tots els temes que abarca Quim Monzó en 13 minuts veient el vídeo únicament una sola vegada; i si bé és cert que l'escriptor va reprenent la idea principal al llarg del text (què pot dir i quins temes pot tractar en un discurs), és evident que se'n va per les branques: acaba arribant a un tema que no té res a veure amb la idea inicial. I si a tot això li acabem afegint la rapidesa i la velocitat que aconsegueix Monzó a l'hora d'articular tants sons en tan poc temps ja fa gairebé del tot incomprensible el seu discurs. Veiem, doncs, que Quim Monzó té una gran facilitat per als embarbussaments, ja que és capaç de lligar-ne uns amb altres i això crea un efecte a l'oïda molt singular.
Així doncs, podriem resumir el discurs amb una afirmació del mateix Quim Monzó: "[...] un discurs tan ambigu que tot fos ritme, ritme, ritme, però que en el fons no digues res."
Excel·lent, Maria. Realment el discurs d'en Monzó sembla una broma. Més aviat crec que és un anti-discurs. Això sí, té molt de ritme i, també, és divertit.
ResponderEliminar